divendres, 3 de març del 2017

Francesca




Photo by Francesca Woodman


I saw you through the mirror for the first time.
Kaleidoscope in black and white
of a heartbreaking poetry.
All that enigmatic intensity
trapped beneath several images.
A body and soul naked
right in front the spectators’ eyes.
Did you find yourself?
Or did you want the others to find you?
You got lost, Francesca,
and we are still here
facing the same fears you escaped from.
...

Te vi a través del espejo por primera vez.
Caleidoscopio en blanco y negro
de una desgarradora poesía.
Toda esa misteriosa intensidad
atrapada bajo distintas imágenes.
Un cuerpo y una alma desnudos
frente la mirada del espectador.
¿Te encontraste a ti misma?
¿O querías que los otros te encontraran?
Te perdiste, Francesca,
y nosotros seguimos aquí
enfrentándonos a los mismos miedos
de los que tú huiste.

dilluns, 2 de gener del 2017

Cara i Creu



CARA i CREU

Conviuen inseparables la calma i el neguit,
la tendresa amb què la tarda amanyaga l’horitzó
i el foc amb què els estels mosseguen els peus a l’alba.
Han arrelat, encara més, les il·lusions
sota la terra d’aquest arbre robust i fulla caduca
i, quan l’hivern arriba, volen com ocells migratoris
inventant noves primaveres.
A voltes, cau la flor i la nostàlgia beu
ininterrompudament del seu néctar.
Tornarà a brotar, tornaran a xuclar-li la sang
perquè és llei de vida.
I mentrestant
qui li endevinarà l’esguard,
a qui li regalarà el somriure
aquesta bella i equànime natura
que dansa entre la nit i el dia.

CARA i CRUZ


Conviven inseparables la calma y la inquietud,
la ternura con que la tarde acaricia el horizonte
y el fuego con que las estrellas muerden los pies al alba.
Han enraizado, aún más, las ilusiones
bajo la tierra de este árbol robusto y de hoja caduca
y, cuando el invierno llega, vuelan como pájaros migratorios
inventando nuevas primaveras.
A veces, cae la flor y la nostalgia bebe
ininterrumpidamente de su néctar.
Volverá a brotar, volverán a chuparle la sangre
porque es ley de vida. 
Y mientras tanto
quién le adivinará la mirada,
a quién le regalará la sonrisa
esta bella y ecuánime naturaleza
que danza entre la noche y el día.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Dona i Home Ocell




   ("La Dona Ocell". Escultura de Joan Miró)   


Han volat les fulles que t'arreceraven de la pluja.
Ara toca mullar-se.
Ha mudat la pell, que amb aparença desafiant,
traspuava temors infundats.
Han fugit els contres, els i si... els però...
que murmuraven impossibles a cau d'orella
i amb pas ferm 
feien el trajecte més dubtós.
Per sort, han PASSAT
i, en PRESENT,
ets tu qui emprens el vol.

.......

Mujer y Hombre Pájaro

Han volado las hojas que te cobijaban de la lluvia.
Ahora toca mojarse.
Ha mudado la piel, que con apariencia desafiante, 
rezumaba temores infundados.
Han huído los contras, los y si... los pero...
que murmuraban imposibles al oído
y con paso firme
hacían el trayecto más dudoso.
Por suerte, han PASADO
y, en PRESENTE,
eres tú quien emprende el vuelo.






dilluns, 24 d’octubre del 2016

RIP RIP URRA!


















No vull un enterrament fúnebre
ni pregàries o déus en qui no crec.
No vull una mort limitada a quatre parets
de fusta o pedra 
ni cosmètica que a l’últim moment
envasi al buit el pas del temps.
No vull un negoci del nostre últim adéu
quan en vida ens han xuclat fins l’últim cèntim
d’il·lusió.
Vull que els meus òrgans et serveixin a tu,
que mires i respires amb desig
aquests instants per descobrir
o, en tot cas, nodrir amb minúscules partícules 
la immensitat d’aquesta terra 
que hem esquerdat amb impunitat.
Si us reuniu per compartir aquest dia 
no us ompliu la boca exaltant les meves virtuts 
com si mai hagués trencat un plat 
ni hagués experimentat la còlera.
Si m’heu de dir alguna cosa 
aprofiteu ara 
que encara us puc mirar als ulls,
abraçar-vos 
o demanar-vos perdó,
ara que encara puc aprendre de mi 
i de vosaltres. 
Si pogués treure el cap 
us diria
estalvieu llàgrimes,
poseu música,
un concert en viu,
funk, soul, R&B… per allò de que som energia 
i potser rondo per aquí. 
Sinó feu el que us roti
que jo ja no podré venir a queixar-me.
Balleu, llegiu poesia, 
convertiu aquesta trobada en una exposició d’art,
de fotografia, en una sala de cinema, de teatre, 
preneu-vos una copa a la meva salut
o a la vostra,
acomiadeu-me fent un passeig pel mar, per la muntanya,
un pícnic o una gimcana.
Vestiu amb colors 
i deixeu el negre per quan realment us vingui de gust.
Si us ve de gust, ja sabeu... el negre m’encanta.
Si pogués treure el cap 
m’agradaria veure feliços aquells que estimo,
m’agradaria una trobada plena de parides, anècdotes i acudits
i deixaria escrita la meva última voluntat: 
feu d’aquell dia un festival de l’humor,
amics i família.
Ja que s’ha de morir… 
que sigui de riure!

RIP RIP URRA!

No quiero un entierro fúnebre
ni plegarias o dioses en los que no creo.
No quiero una muerte limitada a cuatro paredes
de madera o piedra
ni cosmética que en el último momento
envase al vacío el paso del tiempo. 
No quiero un negocio de nuestro último adiós
cuando en vida nos han chupado 
hasta el ultimo céntimo de ilusión.
Quiero que mis órganos te sirvan a ti,
que miras y respiras con deseo
estos instantes por descubrir
o, en todo caso, nutrir con minúsculas partículas
la inmensidad de esta tierra 
que hemos quebrantado con impunidad.
Si os reunís para compartir este día
no os llenéis la boca exaltando mis virtudes
como si nunca hubiera roto un plato
ni hubiera experimentado la cólera.
Si me tenéis que decir alguna cosa
aprovechad ahora
que aún os puedo mirar a los ojos,
abrazaros
o pediros perdón,
ahora que todavía puedo aprender de mí
y de vosotros.
Si pudiera asomar la cabeza
os diría
ahorrad lágrimas,
poned música,
un concierto en vivo,
funk, soul, R&B… por aquello de que somos energía
y quizás vago por aquí.
Sino haced lo que os de la gana
que yo ya no podré venir a quejarme.
Bailad, leed poesía,
convertid este encuentro en una exposición de arte,
de fotografía, en una sala de cine, de teatro,
tomaros una copa a mi salud
o a la vuestra,
despedidme dando un paseo por el mar, por la montaña,
haciendo un pícnic o una gincana.
Vestid con colores
y dejad el negro para cuando realmente os apetezca.
Si os apetece, ya sabéis… el negro me encanta. 
Si pudiera asomar la cabeza
me gustaría ver felices a aquellos que amo,
me gustaría un encuentro lleno de paridas, 
anécdotas y chistes 
y dejaría escrita mi última voluntad:
haced de aquel día un festival del humor
amigos y familia.
Ya que hay que morir… 
que sea de risa!

dimarts, 23 d’agost del 2016

Sosiego






Anudaste el silencio en tu pelo,
hermosa inocencia.
Teñiste de gris plata el cálido gesto
postrado en tu mejilla,
esperando, una vez más,
que la vida te rozara
los párpados,
las manos,
las penas.
Si el tiempo pudiera agarrarse a tu falda,
ella se quedaría a tu lado.







 Photo by Henri Cartier Bresson

dissabte, 20 d’agost del 2016

Espina



Photo by Francesca Woodman


Aquesta espina,
la que sustenta el desbocat equilibri,
la que erigeix la sinuosa debilitat
i doblega rígides conviccions,
la que encobreix els més íntims secrets
mentre el cos parla per sí sol.
Aquesta espina,
clavada al moll de l’os,
arrapada a la pell,
la que un dia vas ser capaç d’extirpar-te
i jo també.
Aquesta,
la que es veu i no es veu.

Espina

Esta espina,
la que sustenta el desbocado equilibrio,
la que erige la sinuosa debilidad
y doblega rígidas convicciones,
la que encubre los más íntimos secretos
mientras el cuerpo habla por sí solo.
Esta espina, 
clavada hasta la médula, 
aferrada a la piel,
la que un día fuiste capaz de extirparte
y yo también.
Ésta, 
la que se ve y no se ve.









dimecres, 13 de juliol del 2016

C'est la vie!






Avui. Esperes la paraula futur? Avui torna a ser avui.
Dies en què els ulls et brillen, en què les mans et suen i les coses te la suden.
Gent que et regala part del seu temps i paraules que et fan somriure.
Sorpreses.
Dies de merda.
El món és cruel perquè els humans ho són.
El Blanc, el Negre i molt sovint el Gris! I Vermell, Sang i Oxigen.
El 3, el 7 i el 9.
Amistat.
Amors, desamors.
Riures i plors.
Enveja, frustració.
Siempre positivo, nunca negativo!
Avui estic enfadada amb el món.
Avui tinc tot el dret a sentir-me fràgil, perquè m'estic trencant.
Però sempre ens quedarà París… i la Música.
I de nou les ganes de somriure, de riure, de pixar-me. El plaer de pixar quan ja no pots aguantar més i el plaer de pixar-te de riure.
Pixar fora de test. a) b) o c) AB CESAR!
Posar-te vermell i les botes i del revés i a prova.
Sentir que ja no pots més o que et vols menjar el món.
Mossegar-li els llavis a ell que et fa perdre el cap, però no les ganes. Mossegar-lo amb poesia, amb cançons, de nit o durant tot el dia.
Cosir-li les ferides, cosir-te les teves. Provar de cosir-hi alguna cosa semblant a l'amor perquè vas oblidar com estimar-te.
Ballar.
Mirar una pel·lícula, treure't unes sabates que apreten, estrènyer-li la mà, estrènyer vincles, sense ofegar, i estranyar quan es trenquen.
To be or not to be. Don’t worry and be happy! Or just be water, my friend!
Patir, preocupar-se i cagar-se, cagar-se amb tot, a sobre, cagar-la ben cagada!
Aprendre, rectificar i tornar-la a cagar. La mateixa pedra o una de nova? Una col·lecció sencera de pedres precioses!
I els perles i les perles, i els Egos, els Legos i els melics, xics, tics, mics, camacurts i ballarics!
Jugar, jugar i jugar. De fet, a no amagar! A córrer i a saltar! Un petit pas per l'home, un gran pas per la humanitat i també per aquell home. I menys pes i més pa. Per tothom. I més pa pa pa pa pa pahrein...
Fer l'amor, follar, escriure i pintar.
Esculpir-te i resseguir-te el cos amb les mans, la imaginació i una realitat cubista que delimita amb flors, línies de colors, un riu. I l'altre també. I ric, perquè per pimera vegada he après a dibuixar el sentit de l'humor sense sentit.
La Famiiiiiiiiiiília. Teleeeeéfono, whatsasaaap, mi caaaaaasa.
Això passa a les millors... i a les pitjors... A les bones i a les dolentes.
Ja hi som. Busqueu-me a l'infern que s'hi està més calent.
Però sóc de mar i cel i muntanya i de tot el que em faci sentir les emocions a flor de pell, perquè tinc la pell molt fina i la llàgrima fàcil i una nit plena de desig, de constelacions, papallones a l'estómac i el cap ple de pardals.
Dibuixa'm un xai i fes bogeries, que és mentida que la vida siguin dos dies! La vida és puta i bonica! I la vull viure en pau i amb mi i amb tu, i a vegades no la vull ni veure.
Volia anar a dormir aviat, però se m'ha fet tard i m'aixeco d'hora.
I així passen les hores i els dies, les enrabiades … i resulta que em faig gran, Peter Pan, però jo segueixo sent nena i femme fatale. Sí, hi ha coses que les fem fatal!
I vet aquí un gos i un gat i una colla d'animals que no s'estimen la vida, ni la puta ni la bonica.
I jo que gràcies, que vosaltres, que un aniversari, que dies feliços i dies de merda.
Però sempre ens tornarà a quedar París… i la música, l'art, la poesia, la dansa, el cinema, el teatre... i la gent, la gent.
Si la vida són dos dies, no ens enganyem... Un d'ells és el Gym i l'altre és el Ñam!


C'est la vie

Hoy. ¿Esperas la palabra futuro? Hoy vuelve a ser hoy.
Días en que los ojos te brillan, en que las manos te sudan y las cosas también.
Gente que te regala parte de su tiempo y palabras que te hacen sonreír.
Sorpresas.
Días de mierda.
El mundo es cruel porque los humanos lo son.
El Blanco, el Negro y a menudo el Gris. Y Rojo, Sangre y Oxígeno.
El 3, el 7 y el 9.
Amistad.
Amores, desamores.
Risas, llanto.
Envidia, frustración.
¡Siempre positivo, nunca negativo!
Hoy estoy enfadada con el mundo.
Hoy tengo todo el derecho a sentirme frágil porque me estoy rompiendo.
Pero siempre nos quedará París… y la Música.
Y de nuevo las ganas de sonreír, de reír, de mearme. El placer de mear cuando ya no puedes aguantar más y el placer de mearse de risa.
Ponerse colorado y las botas y del revés y a prueba.
Sentir que ya no puedes más  o que te quieres comer el mundo.
Morderle los labios a él que te hace perder la cabeza, pero no las ganas. Morderlo con poesía, con canciones, de noche o durante todo el día.
Coserle las heridas, coserte las tuyas. Tratar de coser alguna cosa parecida al amor porque olvidaste como quererte.
Bailar.
Ver una película, quitarte unos zapatos que aprietan,
estrecharle la mano, estrechar vínculos, sin ahogar… y extrañar cuando se rompen.
To be or not to be. ¡Don’t worry and be happy! ¡Or just be water, my friend!
Sufrir, preocuparse y cagarse, cagarse en todo, encima, ¡cagarla bien cagada!
Aprender, rectificar i volverla a cagar. ¿La misma piedra o una de nueva? ¡Una colección de piedras preciosas!
Y los perlas y las perlas y los Egos, los Legos, los ombligos, "¡xics, tics, mics, camacurts i ballarics!"
Jugar, jugar y jugar. ¡De hecho, a no esconderse! ¡A correr y a saltar! Un pequeño paso para el hombre, un gran paso para la humanidad y también para ese hombre. Y menos peso y más pan. Para todo el mundo. Y más pa pa pa pa pa pahrein…
Hacer el amor, follar, escribir y pintar.
Esculpirte y reseguirte el cuerpo con las manos, la imaginación y esa realidad cubista que delimita con flores, líneas de colores, un río. Y me río, porque por primera vez he aprendido a dibujar el sentido del humor sin sentido.
La Famiiiiiiiiiilia. Teléeeeeefono, whatsaaaaaap, mi caaaaaaaasa.
Esto pasa en las mejores y en las peores… A las buenas y a las malas.
Ya estamos otra vez. Buscadme en el infierno que se está más calentito.
Pero soy de mar, de cielo y de montaña y de todo lo que me haga sentir las emociones a flor de piel, porque tengo la piel muy fina y la lágrima fácil y una noche llena de deseo, de constelaciones, mariposas en el estómago y la cabeza llena de pájaros.
Dibújame un cordero y haz locuras, que es mentira que la vida sean dos días. ¡La vida es puta y bonita! Y la quiero vivir en paz y conmigo y contigo y a veces no la quiero ni ver.
Quería ir a dormir pronto, pero se me ha hecho tarde y me levanto temprano.
Y así pasan los días y las horas y los enfados … y resulta que me hago mayor, Peter Pan, pero yo sigo siendo niña y femme fatale. ¡Sí, hay cosas que las hacemos fatal!
Y un perro y un gato… y un grupo de animales que no aman la vida, ni la puta ni la bonita.
Y yo que gracias, que vosotros, que un cumpleaños, que días felices y días de mierda.
Pero siempre nos volverá a quedar París… y la música, el arte, la poesía, la danza, el cine, el teatro… y la gente, la gente.
Si la vida son dos días, no nos engañemos... ¡Uno de ellos es el Gym y el otro el Ñam!